placa de sòl orbital anatòmic

En anatomia, l'òrbita és la cavitat o cavitat del crani on es troben l'ull i els seus apèndixs."Òrbita" pot referir-se a la cavitat òssia.El volum de l'òrbita en l'ésser humà adult és de 30 mil·lilitres, l'ull ocupa 6,5 ​​ml del total.El contingut orbital comprèn l'ull, la fàscia orbital i retrobulbar, els músculs extraoculars, els nervis cranials, els vasos sanguinis, el greix, la glàndula lacrimal amb el seu sac i conducte, les parpelles, els lligaments palpebrals medial i lateral, els lligaments de control, el lligament suspensori, el septe. , gangli ciliar i nervis ciliars curts.

Les òrbites tenen forma cònica o cavitats piramidals de quatre costats, s'obren a la línia mitjana de la cara i apunten cap enrere al cap.Una base, un àpex i quatre parets formen cada òrbita.

Les parets òssies del canal orbital en humans són un mosaic de set estructures embriològicament diferents, consisteixen en l'os zigomàtic lateralment, l'os esfenoides, amb la seva ala menor formant el canal òptic i la seva ala major formant la part posterior lateral del procés orbital ossi. , l'os maxil·lar inferior i medial que, juntament amb els ossos lacrimal i etmoide, forma la paret medial del canal orbital.Les cèl·lules d'aire etmoïdal són extremadament primes i formen una estructura coneguda com la làmina papiràcea, l'estructura òssia més delicada del crani i un dels ossos fracturats amb més freqüència en el trauma orbital.

La paret lateral està formada pel procés frontal del zigomàtic i més posteriorment per la placa orbital de l'ala major de l'esfenoide.Els ossos es troben a la sutura zigomaticosfenoide.La paret lateral és la paret més gruixuda de l'òrbita, és la superfície més exposada, per la qual cosa és més fàcil trobar-se molt vulnerable al traumatisme de força contundent.

La fractura de la paret orbital inferior és la fractura més freqüent en la fractura per esclat orbital, que sovint causa complicacions com la invaginació enoftàlmica, trastorns del moviment ocular, diplopia i desplaçament ocular, que afecta greument la funció i l'aspecte.Per a les fractures per esclat orbital, la cirurgia s'ha de fer tan aviat com sigui possible quan la invasió intraocular sigui superior a 2 mm i l'àrea de fractura sigui més gran, com ho confirma la TC.En la reparació de la fractura orbital, els materials artificials d'ús habitual inclouen os artificials d'hidroxiapatita, materials sintètics de polímer de polietilè porós, complex d'hidroxiapatita i materials metàl·lics de titani.Per a l'elecció del material d'implant de reparació orbital, els materials d'implant ideals haurien de tenir les característiques següents: bona compatibilitat biològica, fàcil de donar forma i col·locar-se a les peces defectuoses de la paret de l'òrbita, fàcilment capaç de conservar el seu contingut orbital de suport de forma per mantenir la posició normal dels ulls, pot substituir la falta del contingut orbital i augmentar el volum de la cavitat orbital, la millora del volum TC per facilitar l'observació postoperatòria.Com que la malla de titani és fàcil de modelar i té una bona fixació, no té sensibilització, carcinogènesi i teratogenicitat en contacte amb el cos humà, i es pot combinar bé amb teixit ossi, epiteli i teixit connectiu, de manera que és el millor material metàl·lic amb biocompatibilitat. .

Les plaques orbitals preformades estan dissenyades a partir de dades d'exploració de TC.Aquestes plaques consisteixen en implants que s'aproximen molt a l'anatomia topogràfica del sòl orbital humà i de la paret medial i estan pensades per al seu ús en un traumatisme craniomaxil·lofacial selectiu.Forma tridimensional preformada: dissenyada per a una flexió i un tall mínims que redueixen la quantitat de temps necessari per contornar la placa.Vores de la placa contornejades: per facilitar la inserció de la placa a través de la incisió de la pell i menys interferències entre la placa i el teixit tou circumdant.Disseny segmentat: per personalitzar la mida de la placa per abordar la topografia orbital i mantenir les vores de la placa contornejades amb vores afilades mínimes.Zona rígida: restaura la forma del sòl orbital posterior per ajudar a mantenir la posició correcta del globus.solucions integrals per a la reparació i reconstrucció del sòl orbital.